L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix la infertilitat com una malaltia del sistema reproductor que es caracteritza per la incapacitat d’aconseguir un embaràs clínic després de 12 mesos o més de relacions sexuals no protegides.

En sentit estricte, les definicions admeses actualment són:
Esterilitat primària: quan la parella, després d’un any de relacions sense control anticonceptiu, no ha aconseguit un embaràs.

• Esterilitat secundària: quan la parella, després d’haver aconseguit el primer fill, no aconsegueix una nova gestació després d’1 any.
• Infertilitat primària: quan la parella aconsegueix una gestació però no arriba a terme amb un nadó.
• Infertilitat secundària: quan la parella, després d’un embaràs i part, no aconsegueix una nova gestació a terme amb un nadó.

La possibilitat de concebre el primer mes d’exposició se situa en un 25%, mentre que una probabilitat del 50% requereix 3 mesos d’exposició. Si la dona porta un any intentant quedar-se embarassada, la possibilitat que es quedi embarassada en els següents 3 mesos després del primer any és només d’un 20%.
Tenint en compte que l’edat de la dona és el principal factor que influeix negativament en la fertilitat, es recomana plantejar-se una primera visita a consulta segons els següents criteris, sempre que no hi hagi patologies conegudes:

• Menors de 35 anys: 1 any intentant l’embaràs amb relacions sexuals sense protecció.
• Entre 35 i 38 anys: 6 mesos intentant l’embaràs amb relacions sexuals sense protecció.
• A partir de 38 anys: 3 mesos intentant l’embaràs amb relacions sexuals sense protecció.

En general, cap prova pot assegurar amb total certesa si una persona és fèrtil o infertil. No obstant això, els estudis ofereixen una estimació molt precisa de les probabilitats de concebre.

Només situacions extremes, com l’absència completa d’espermatozoides o l’obstrucció total i confirmada de les trompes de Fal·lopi, permeten afirmar la infertilitat de manera absoluta.

Al voltant del 20% de les parelles en edat reproductiva presenten dificultats per concebre. A Espanya, això afecta aproximadament 800.000 parelles.

La primera consulta té com a objectiu escoltar els pacients, revisar els estudis disponibles i recomanar-ne de nous si és necessari, segons l’avaluació personalitzada de cada persona. Durant aquesta visita es realitzarà una valoració de la salut ginecològica i reproductiva, incloent una ecografia vaginal. Amb la informació obtinguda, es podrà orientar cap al tractament més adequat.

Les probabilitats de fecundació i embaràs depenen de diversos factors, com l’edat, la qualitat dels gàmetes i les condicions particulars de cada parella. Actualment, gràcies als avenços en reproducció assistida, solucionem aproximadament el 89% dels casos que tractem a Gaia.

Per tenir una referència, es poden consultar els nostres resultats detallats en cada tipus de tractament.

Les proves diagnòstiques com el seminograma, el test de supervivència espermàtica, l’anàlisi bioquímica o el cultiu seminal proporcionen informació sobre la qualitat del semen i la seva capacitat de fecundació.

Aquests resultats, combinats amb l’avaluació ginecològica de la dona, permeten al ginecòleg determinar quina tècnica de reproducció assistida (inseminació artificial, fecundació in vitro o microinjecció espermàtica) és la més adequada per a cada situació.

Per aconseguir un embaràs, és imprescindible que els ovaris produeixin òvuls. Quan els ovaris deixen de funcionar abans del previst i s’instaura la menopausa, l’única opció de gestació és recórrer a òvuls o embrions donats per una altra dona. La fecundació in vitro amb ovòcits donats ofereix una alta probabilitat d’èxit, ja que els òvuls provenen de dones joves sense problemes de fertilitat coneguts.

A Gaia, excepte casos excepcionals, no acceptem dones majors de 50 anys, per reduir riscos gestacionals i per garantir que el nadó sigui criat per una mare amb la salut i l’energia necessàries per afrontar la criança.

Gràcies al diagnòstic genètic preimplantacional, és possible diferenciar en molts casos els embrions portadors de l’alteració dels embrions sans, seleccionant aquests últims per a la seva transferència a l’úter. D’aquesta manera, el nadó naixerà lliure de la malaltia.

La medicació hormonal per a l’estimulació ovàrica s’ajusta de manera personalitzada segons cada pacient (edat, pes i reserva ovàrica). Durant el tractament poden aparèixer molèsties lleus i canvis d’ànim similars als previs a la menstruació, però solen ser temporals i ben tolerats.

No hi ha proves mèdiques ni científiques que indiquin que el repòs millori les possibilitats que l’embrió s’implanti. Pots seguir amb les teves activitats diàries habituals. El més important és complir estrictament les indicacions del teu especialista i respectar els horaris de la medicació prescrita.

Quan una parella realitza un tractament de reproducció assistida, l’objectiu és aconseguir un nadó sa. Els embarassos múltiples comporten més riscos i poden afectar el desenvolupament de l’embaràs. Per això, la recomanació habitual és transferir un únic embrió.

Després de la transferència embrionària, cal esperar deu dies per saber si hi ha hagut implantació. Això es determina mitjançant una anàlisi de sang en la qual es mesuren els nivells de l’hormona beta-hCG.

Sí. A la Clínica Gaia oferim acompanyament emocional en totes les fases del tractament, ja que és tan important com l’atenció mèdica. Les pacients tenen accés a suport personal sempre que ho necessitin, sense importar el dia de la setmana.